Skip to content

ELS MIRAMARS DEL CABANYAL-CANYAMELAR

Els miramars són unes construccions que permeten, des del terrat d’una vivenda, la contemplació de la mar. De torreta destinada a mirador amb vista al mar la defineix el Diccionari Català-Valencià-Balear, (Alcover-Moll, vol. 7, pàg. 446). També amb terminologia semblant ve enregistrada a la Gran Enciclopèdia Reg. Valenciana (vol. 7, pàg. 147), així com als múltiples diccionaris i enciclopèdies que se n’ocupen d’esta característica edificació.

La seua presència en la literatura valenciana és constant, especialment en aquella datada a finals del segle XIX o principis del XX. Les referències en l’obra de Blasco Ibáñez és abundant (cal assenyalar que el miramar des del que Blasco contemplava l’horta de València i que es reflexa en novel·les com “Arroz y tartana” o en alguns dels seus contes, a Burjassot, ha estat recuperat pel municipi –a l’edifici està instal·lada actualment la biblioteca pública del poble- amb uns criteris arquitectònics prou coherents) . Teodor Llorente (Versos I, 218) dirà: una alqueria blanca / y un ayrós miramar. Teodor Llorente Falcó, el fill de l’anterior i durant molts anys director del periòdic Las Provincias, li dedicarà un apartat en les seues Memorias de un Setentón, on en una nostàlgica citació afirmarà: Los moros tenían minaretes, desde los cuales elevaban sus oraciones. Los cristianos que les sucedieron en el dominio de la ciudad, trocaron los minaretes en miramares. Necesitaban de cuando en cuando adorar a su bella naturaleza…………………….. A los valencianos gustábales contemplar su mar, no perderlo de vista, y por ello construían estos miradores que llamaban miramar. Una puertecita del porche comunicaba con el terrado, y en el centro de este elevábase el miramar. Había que subir por una escalera de tijera. Primero se tropezaba con una habitación cuadrada, con ventanas a los cuatro vientos. Allí solía guardarse un anteojo de larga vista plegable…………………… ¡Qué gustosamente se saboreaba Valencia desde aquellos miramares!.
També en l’obra de pintors i escultors valencians és habitual veure reflexada la tradicional construcció. En Sorolla, Benlliure, Stolz Viciano, Navarrete o Rigoberto Soler és fàcil descobrir miramars en alguns dels seus paisatges, però també en autors més moderns com Joan Bta. Porcar, Peris Marco o Antònia Mir podem contemplar les construccions que permetien una magnífica contemplació marítima i de la ciutat de casa estant.

dsc_16782009-01-182

Actualment la forta especulació i sobrevaloració del sól urbà, les noves formulacions urbanístiques així com el desinterés de propietaris i autoritats han propiciat una desaparició constant d’aquest tipus de construcció. Dels centenars de miramars que podíem contemplar en les agrupacions urbanes del nostre litoral apenes en resten uns pocs exemplars. En la ciutat de València, en els Poblats Marítims als quals es trobaven singulars, nombrosos i rellevants exemples, només uns escassos miramars estan sense enderrocar. En la memòria fotogràfica que s’acompanya (presentada per l’Associació “Les Drassanes”) podem observar com són unes poques unitats les que resten dempeus.

La pèrdua d’aquest tipus constructiu no solament és una malversació del nostre patrimoni arquitectònic sinó perdre un munt de referents culturals que han propiciat la identitat del poble valencià. Amb l’enderroc dels miramars desapareixen formes de vida, records artístics, referents literaris, valoracions mediambientals, criteris higienistes, etc… com també la memòria d’una edificació peculiar que proporcionava personalitat a certs espais urbans i identificava un paisatge. També com recordatori històric: per exemple, en el menudet miramar del Palau Barroc dels Valeriola, al carrer de la Mar, futur “Palacio de las Ánimas, on uns grafittis “recordaven” els nobles senyors que en feren ús.
Però la legislació actual, i el munt d’interessos i competències en joc, no permet una fàcil i planera solució. D’una part, la possible declaració com Bé d’Interés Cultural o Bé de Rellevància Local deu definir l’espai concret al que s’atorga el reconeixement. No podem dir, de forma genèrica, que tinguen aquelles consideracions “tots” els miramars sense especificar el lloc o llocs on aquests es situen. Per tant, i en el cas d’aquelles mostres edificatives que calga reconèixer, caldrà senyalar miramar per miramar, o almenys espais limitats (carrers, barris, ciutats, etc….), que són mereixedors del recolzament que les figures contemplades en les disposicions legals patrimonials presenten.
D’una altra part, el miramar forma una zona delimitada però dins d’un conjunt més ampli que és l’edifici, casa, on se situa. Cal contemplar casa i miramar com un tot?. Podem considerar independentment un miramar sense l’edifici al que està adherit?. La probable declaració de B.I.C. o de Relevància Local afectaria tota la casa o només al miramar?. Podria, en aquest darrer cas intervenir-se, posteriorment, en la casa sense afectar el miramar?……..?.

ferreteria-blasco1

En el cas de la ciutat de València els “miramars”, especialment en els Poblats Marítims, representen un element patimonial rellevant, tant des del punt de vista arquitectònic com de referent de la nostra vinculació amb la Mediterrània.

dsc_25692009-04-082en-calle-escalante1en-calle-reina1en-jose-benlliure2

Anuncios
No comments yet

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: